L'origen del nom

Dos cognoms que s’acabaven

A Catalunya, durant segles, el nom de la casa i el nom de la família eren la mateixa cosa. Es deia el cognom i tothom sabia de quina casa venies.

Però els cognoms no viatgen igual per totes les branques. Els de les àvies fan un tros de camí i s’aturen: passen als seus fills, arriben als nets com a segon o tercer cognom i, a la generació següent, ja no hi són. No hi ha cap drama ni cap culpable. És senzillament com funciona: cada generació en deixa caure la meitat pel camí.

En la nostra família, els cognoms que s’acabaven eren dos: Capdevila i Buixadé. Els de les nostres àvies (la Carme i l’Enriqueta). Dues dones sense les quals no existiria res del que hem construït després, i que en dues generacions més no haurien constat enlloc.

Què volen dir, de debò

Val la pena saber què signifiquen, perquè no els vam triar pel que sonen.

• Capdevila vol dir cap de vila: la part alta del poble, la casa que hi ha al capdamunt. Era la casa que servia de referència, la que es feia servir per donar indicacions, el punt des d’on s’explicava la resta. Quan algú deia «és a cap de vila», tothom sabia on era.
• Buixadé ve de boixeda, el lloc on creix el boix. El boix és un arbust que fa de tot menys pressa: creix molt a poc a poc, té la fusta més dura i més densa dels nostres boscos i es manté verd tot l’hivern. Precisament perquè és lent i dur, els artesans l’han fet servir sempre per tallar-hi les peces que havien de durar i les que havien de ser exactes: regles, eines de mesura, instruments, peces petites que no podien fallar.

Una casa que serveix de referència. Una fusta que creix a poc a poc, no es trenca i no perd la fulla a l’hivern.

Sincerament: no hauríem sabut escriure millor què volem ser.

No sabem si l’Enriqueta s’assemblava al boix, ni si la Carme s’assemblava a la casa de dalt del poble. Tampoc no cal: els noms diuen el que diuen, i ara som nosaltres els qui hi hem d’estar a l’alçada.

El paper i la vida

A l’àvia Enriqueta tothom li deia Enriqueta. Al registre, però, hi deia Enrica.

Ningú d’aquesta família no ha anomenat mai Enrica a l’àvia. El paper deia una cosa i la vida en deia una altra, i la que va guanyar va ser la vida — mentre hi va haver qui la pogués dir en veu alta, i en la nostra memòria, a tots el que la recordem.

Amb el seu cognom ha passat exactament el mateix, i ha tornat a passar ara mateix: a l’escriptura de la nostra societat, «Buixadé» hi consta sense accent. Els registres no s’inventen res; simplement no tenen manera de guardar-ho tot.

Dues generacions. Aquest és tot el temps que fa falta perquè el nom d’una àvia comenci a ser una suposició.

Per això el nom d’aquesta casa.

Per què hi vam posar «Origen»

Quan vam constituir la societat que agrupa les empreses de la família, la llei ens en va donar el nom sense adonar-se’n: a la societat que aixopluga les altres se’n diu matriu. La casa mare.

Vam decidir que aquella casa mare portaria els cognoms de les nostres àvies, i que hi afegiríem una tercera paraula que expliqués per què.

Origen no és una paraula nostàlgica. És una paraula de funcionament. No diu on hem arribat: diu d’on venim i què no estem disposats a perdre pel camí. Cada empresa del grup té la seva marca, el seu equip i la seva manera de fer; totes tres tenen el mateix origen, i és aquest.